Afermar la imatge del dirigent polític

Qui ocupa un càrrec de representació pública, ha de ser conscient quines són aquelles característiques que poden enlairar o reduir la seva imatge. Ha de tenir present que a tota hora i en tot moment el veuran com a polític. La gent en cap moment destria la persona de l’electe. Sempre el perceben com qui els representa, sigui en l’escó de diputat o passejant pel carrer.

Dirigir comporta tenir l’aire del cap brot disposat a prendre un risc. Liderar és també “jugar-se-la”, com diem col.loquialment, i difícilment podem confiar en qui no veiem disposat a fer-ho. La seva constància per tal de motivar a la seva gent també serà motiu de veure’l com no defalleix. Aquí comença la seva força de model que pot arrossegar voluntats.

El canvi de criteri constant en els actuals polítics els fa perdre credibilitat. Possiblement fa unes poques dècades això no era massa important. L’hemeroteca només existia en un racó de les redaccions dels diaris. Però avui cadascun de nosaltres té a la butxaca un magatzem d’informació a través del qual podem saber totes i cadascuna de les declaracions que ha fet qualsevol representant públic. Sempre tenim a l’abast les seves contradiccions. Mantenir i defensar els mateixos principis és una prova irrefutable de saber quin és el camí que s’ha prendre. És llavors quan hom pot reclamar que el segueixin.

Veure que qui ostenta un poder polític desprèn un sentit de la justícia ens retorna l’esperança. El favoritisme està tan escampat entre les rengles dels partits actuals que tots sospitem que els elegits per anar dins una llista electoral mai posaran en dubte cap decisió dels que manen. Impartir justícia no només és feina dels tribunals, comença per saber delegar en els més capacitats en pro del bé comú.

Totes aquestes aptituds han de quedar embolcallades dins una plena consciència representativa. No es tracta simplement de “ser” una autoritat, cal “sentir-se’n”. Però per arribar a tenir aquest estat anímic, primer, el polític ha de conèixer la transcendència de la seva missió. Sense aquesta premissa la direcció política queda en mans d’uns temeraris irresponsables.

Santiago Espot (formador de Caràcter.cat)

Qüestió de caràcter

Si en el meu darrer article en aquest diari escrivia que la política és també una qüestió d’estil, avui afirmo que és, sobretot, una qüestió de caràcter. En el cas dels catalans adquireix una transcendència especial parlar sobre aquest fet perquè sempre, d’una o una altra forma, ha estat motiu de preocupació per part de molts dels nostres homes més significatius. Com anem els catalans en aquesta matèria? Tan important és el caràcter per a la nació?

El 1886, el que podem considerar pare del catalanisme polític, Valentí Almirall, en el seu famós Lo Catalanisme, apuntava: “Lo primer interès del renaixement és la recuperació del nostre caràcter”. Quatre dècades més tard, el gran polític i economista Carles Pi i Sunyer, no tenia més remei que reconèixer que  no havíem avançat gens. En “L’aptitud econòmica de Catalunya”, apunta: “És sobretot el caràcter dels pobles allò que determina llur evolució històrica i porta la prosperitat i la decadència. En el caràcter hi ha la llei del destí i la clau de l’esdevenidor. Continua, doncs, essent de viva actualitat, potser de major actualitat que quan va ésser formulada, l’afirmació feta fa una quarantena d’anys per Almirall.”

Sembla com si no ens haguéssim mogut de lloc. Poc després, amb el franquisme, les coses no van fer res més que empitjorar. El professor Batista i Roca, en ple exili l’any 1964, torna a la càrrega i ens adverteix: “Per què els catalans durant més de dues dècades hem estat sempre un poble dominat? La raó és que els catalans, diferents d’altres pobles, som febles de caràcter i ens deixem dominar”. Segurament qui més, i més profundament, ha teoritzat sobre aquesta feblesa col.lectiva de la nostra gent ha estat Carles M. Espinalt qui en el seu assaig “Els orígens del caràcter” (1967) escrivia: “En el camp de la pràctica, no és difícil arribar a la conclusió que nosaltres, els catalans, som un poble desorientat de caràcter”.

Però potser se’ns escapa una mica entre les mans el significat d’aquest mot del qual estem parlant. Per ser precisos vegem com el descriu Espinalt en la seva obra suara esmentada: “Com a caràcter entendrem les actituds del nostre “jo” davant dels esdeveniments. Així, diem que una persona no té caràcter quan no pren actituds, quan està indecisa enfront dels fets”.

Ben mirat, la política practicada per l’independentisme oficial en els darrers anys ha estat una tirallonga d’esdeveniments que demostren la seva manca de caràcter. Mai han controlat els fets i han acabat essent víctimes de les seves conseqüències més negatives. La indecisió i la nul.la resolució han estat la tònica dominant. El votant no ha sabut mai exactament el que pretenien fer, tret d’anat a remolc dels esdeveniments per treure’n un profit electoral. Tot sempre ha estat un “a veure què passa” per poder especular a posteriori.

Posar en mans de persones que juguen amb els fets polítics en lloc de dominar-los és una temeritat. És la plasmació d’una greu crisi de dirigents. Fins ara, possiblement ens havia passat desapercebuda la necessitat de tenir al capdavant del país als més ben preparats per fer efectiu el trencament amb Espanya. Eren majoria els que pensaven que “la força de la gent” era suficient per capgirar la situació. Però, arribat el moment de la veritat, arribat el moment de prendre les decisions dures i difícils, hem vist com Catalunya ha tornat a fallar per dalt. Qui no ha tocat el dos, s’ha lliurat a l’enemic sense presentar batalla. Aprendrem la lliçó?

El gran drama de Catalunya és l’absència d’un estol de dirigents capaços d’afrontar amb garanties d’èxit la fundació d’un estat català. Potser hi hauran algunes poques individualitats aïllades que reuneixin les condicions mínimes, però ara per ara la seva força no és suficient per transformar l’estil polític independentista en una opció  amb garanties de victòria. Sense metoditzar aquest necessari relleu al capdavant de la nació amb centenars de nous protagonistes, anirem donant voltes a la sínia del processisme.

Per aquest motiu, hem decidit crear caracter.cat, la primera escola de formació política per a tots aquells que aspirin a esdevenir artífexs i protagonistes del gran esdeveniment històric que ha de suposar la independència de Catalunya. Tot el que no sigui forjar nous polítics amb caràcter directiu és condemnar-nos a tornar a caure en els mateixos errors que ens han portat al cul de sac actual. No hi ha cap altra recepta

(Article publicat a elmon.cat el 10.07.2018)

Avantatges de tornar a ser Estat

Catalunya ja ha estat una Nació-Estat. Cal saber com funcionaven les Corts Catalanes, la gran expansió de la Confederació catalana per la mediterrània, que tenia Cancelleria, arxiu, jutges, tribunals, exèrcit, moneda pròpia, el primer banc central, ambaixadors i signava contractes internacionals Tot això va durar set segles, fins a la guerra de Successió i l’aplicació del decret de Nova Planta, que ho destrossà tot.

En les sessions dels cursos de formació política de l’escola Caràcter que impartiré, analitzarem  els avantatges de tornar a ser Estat en tots els sentits i el fet de com tenir un Estat a favor pot facilitar el desenvolupament de Catalunya en tots els vessants tant econòmica, com política i social. No com ara que tenim un Estat, l’estat espanyol, a la contra.

Veurem les megaregions, en especial l’Eurosunbelt i l’EURAM, i el seu potencial de creixement.

Contemplarem  les estratègies de futur, quin model econòmic volem, quin pot ser l’enfocament de Catalunya, l’opinió dels experts i el guany fiscal.

El resultat hauria de ser que l’assistent als nostres cursos desenvolupi un raonament crític, sàpiga que Catalunya ja era una Nació-Estat que va perdre aquesta condició per la força de les armes i que, ara que la majoria del poble català vol tornar a ser Estat, tingui els arguments per defensar-ho.

Jaume Vallcorba (formador de Caracter.cat)

Lliçons des de la resolució de conflictes i l’acció no-violenta com a eina d’alliberament

«General, general, en quins termes plantejarà la negociació?» «Negociació! Negociació! Això no és una negociació. No estic aquí per oferir res!». Així preguntava un periodista de l’agència Associated Press i així responia el general Norman Schwarzkopf, comandant en cap de les Forces de la Coalició aliades durant la Primera Guerra del Golf, abans d’entrar a negociar amb el règim iraquià de Saddam Hussein. El 3 de març de 1991, en mig del desert, a la base aeroportuària iraquiana de Safwan, es reunien una representació de la Guàrdia republicana iraquiana i l’equip del general Schwarzkopf per posar fi a la més coneguda com l’Operació Tempesta del Desert. Com va proferir el general Schwarzkopf, a Safwan no va tenir pas lloc una negociació, més aviat es va escenificar la capitulació del règim iraquià.

La coneguda sentència del general Schwarzkopf ens recorda quelcom vital: una negociació no és una negociació quan una de les parts li manca poder. En tot cas, si no es produeix una simetria de poder, la suposada negociació serà una altra cosa, fins i tot pot suposar una capitulació.

És bo tenir present aquesta màxima de negociació perquè sovint se’ns diu que una de les eines més preuades per afrontar els conflictes és negociar. Sovint se’ns diu que pactar, dialogar, discutir, pactar, debatre o arribar a assolir acords és el més aconsellable per afrontar la distensió de determinats conflictes. Sovint se’ns diu que cal abaixar la tensió si no podem prendre tots mal. Sovint se’ns diu que la solució més aconsellable per afrontar conflictes és la mediació. Sovint se’ns diu que…

És cert que dialogar, parlar o mediar esdevé una màxima assenyada d’intervenció per afrontar conflictes en la major part de la seva morfologia. Però no pas en tot tipus de conflicte. Per exemple, no són solucions assenyades quan un infant pateix agressions continuades en l’àmbit escolar; o tampoc és una tàctica assenyada quan una persona pateix violència a mans de la seva parella. En definitiva, parlar, dialogar o mediar no són l’estratègia més assenyada per resoldre conflictes d’opressió.

Un dels objectius de formació de Caràcter ha de ser desmuntar determinats relats construïts interessadament (no hi ha cap relat neutral) respecte al conflicte entre l’Estat espanyol i Catalunya, i proporcionar arguments per bastir relats alternatius que ens permetin ampliar la nostra visió per afrontar conflictes d’opressió amb garanties d’èxit. Les lliçons extretes des d’un vessant de la resolució de conflictes avançada ens permetrà copsar com ampliar aquest poder negociador i com saber alliberar-nos de l’opressió mitjançant l’acció no-violenta.

Jordi Grané (Formador de Caràcter.cat)